* Vull dir que abans que ARTISTA cal ésser HOME.
* En aquest mon hi ha coses divines: les sopes de llegums, les truites de torrent, l’aigua fresca, l’enciam, aquesta naturalesa que tenim al davant.
* El que la gent anomena progrès es per a mi un turment.
* No s’ha de treballar per avui ni per demà, s’ha de treballar per sempre.
* Per posar-me a treballar només em cal obrir la finestra.
* Cada vegada que vull fer una Venus, em surt una granota.
* SÓC orgullós perquè EM SENTO noble.

1872-1887 L’INFORTUNI

Des de la meva infantesa vaig estar predisposat a créixer de qualsevol manera, com un gos sense collar.
BARCELONA – L’HAVANA – BARCELONA

· Jo vaig néixer el 30 d’abril de 1872, al carrer Assaonadors, 38 de Barcelona, i vaig ésser batejat a la Catedral amb el nom de Manuel Martínez Hugué.
· Al meu pare li agradava l’aventura. Es digué Don Benigno Martínez, fou militar, visqué sempre fent la guerra, i morí al Ferrol carregat de deutes i de medalles.
· La meva mare era barcelonina, i es deia Anna Hugué i Gaspar.
· El pare fou destinat a l’illa de Cuba, marxà i ens deixà totalment abandonats.
· La meva mare decidí reconquistar el seu home, i essent jo una criatura de bolquers, m’embarcà amb ella, en un veler, cap a l’Havana. Tornàrem tots dos sols cinc anys després.
· Al pis obscur del carrer Tupí, tot girava al voltant de l’àvia que era de Caldes de Montbui.

1888-1900 UNA VOCACIÓ

La meva vida d’aleshores era exclusivament picaresca i vivia entre gent d’un altre món; el cert és que de seguida que em parlaren d’art vaig picar.
BARCELONA

· A dotze anys em matricularen a les classes nocturnes de l’escola de Llotja, però no pas perquè arribés a ésser un artista, sinó perquè no sabia un borrall ni d’arimètica ni de gramàtica.
· Els diumenges sovint anava a la Sala Parés a veure l’exposició dels artistes consagrats.
· Mor la mare quan jo devia tenir uns quinze anys. Aquesta desgràcia acabà per desconjuntar la família totalment.
· Vaig trobar-me en l’ermot més absolut.
· L’Antonet Bofill fou el primer home que em parlà dels grecs, i vaig quedar meravellat, literalment enlluernat. Els grecs em feren somniar.
· L’any 1898 vaig treballar a la foneria d’en Masriera, que era a la plaça de Tetuan.
· Per la foneria, hi vaig veure passar els grans noms de l’escultura de llavors.
· Fou probablement Ramon Pitxot qui em portà als Quatre Gats, el cèlebre establiment que Pere Romeu muntà al carrer de Montsió. Hi vaig conèixer molta gent car ultra en Rusiñol, hi anaven, Casagemas, Casas, Raventós, Sunyer, Utrillo i sobretot Picasso, al qual tenia llavors el respecte, l’admiració i la simpatia que li tinc ara.

1901 L’ENCÍS DE PARÍS

Picasso marxà a París l’any 1900. Jo vaig marxar l’any 1901.
BARCELONA – PARÍS

· Un día, prenent cafè als Quatre Gats, va entrar el senyor Alexandre Riera i em digué: – Tu, que sempre parles d’anar a París, i et queixes de falta de quartos, sigues demà a l’estació i marxarem plegats.
· Quan arribàrem a París estaven desmuntant els “tinglados” de l’Exposició de fi de segle.

1901-1910 VIDA BOHÈMIA

Els meus primers anys a París sense diners, sense casa, sense pa, amb els peus dins el fang dels carrers, sense tenir lloc on anar a dormir, són una cosa de la qual val més no parlar.
PARÍS

· Un cop a París vaig anar a sopar amb en Casagemas. En el transcurs del sopar en Casagemas, amb un gest violent, es portà la mà a la butxaca, tragué un revòlver, se sentí un tret.
· Casagemas caigué als meus braços i vaig adonar-me a l’instant que, a la boca, hi tenia la fatiga de la mort.
· La mort de Casagemas canvià, probablement, la direcció de la meva vida. La seva mort hi fou de molt en la meva caiguda en un període de misèria indicible.
· Quan vaig entrar al Louvre i vaig veure l’escultura egípcia que hi ha, vaig sentir un xoc fulminant.
· Els grecs foren els seus deixebles més aprofitats i més hàbils.
· En escultura l’home del dia era Rodin, i en pintura privaven els impressionistes. Els esnobs compraven el “modern style”, amb aquelles senyoretes tan fines i ideals i aquelles tulipes amb una bombeta elèctrica dins.
· Freqüenten les tertúlies i foren grans amics els compositors Deódat de Séverac i Albéniz, els poetes i escriptors Apollinaire, Max Jacob, Jean Moréas, André Salmon, els pintors Picasso, Braque, Derain, Modigliani, Bofill, Sunyer, Sabartés i els escultors Durrio, Casanovas…
· Cap el 1906 vaig conèixer una cambrera parisenca, anomenada Jeanne de Rochette, coneguda familiarment com a Totote, que serà la meva fidel companya.
· Les escassíssimes coses que vaig començar, vaig haver-les de deixar, a mig fer, abandonades en les cambres dels hotels de Montmartre i Montparnasse, perquè quan te’n vas d’un lloc sense pagar no pots pas carregar tot en un cotxe com si anessis a estiuejar.

1910 EL CONTRACTE

El dia que el signàrem fou un dels dies més feliços de la meva vida. Em vaig veure salvat definitivament de la misèria.
PARÍS – CERET

· Es pot dir que les coses no s’arreglaren un xic fins que vaig conèixer el marxant d’art jueu alemany Kahnweiler que havia vist coses meves a diverses galeries de París.
· En integrar-me com a únic escultor al grup de Kahnweiler vaig tenir l’oportunitat d’esdevenir conegut internacionalment.
· El contracte em suposava donar total la producció a Kahnweiler a canvi d’una mensualitat.

1910-1916 DESCOBRIR LA VIDA

Saturat i saciat del frenesí estètic – i estèril – del París d’abans de la guerra, ja instal·lat a Ceret, vaig descobrir els treballs i els dies, la vida de les formes rústiques que són eternes.
CERET

· Per casualitat, ens aturàrem a Ceret.
· Ceret es troba en la confluència del baix i l’alt Vallespir. És un poble català amb tots els avantatges d’ésser francès. Té sots-prefecte i molts cafès. És abundant en aigües corrents. Els seus voltants són frescals.
· En els prats del rodal hi ha vaques i vedells. Quan vaig veure, després de tants anys d’haver-los perduts de vista, aquests animals, em vaig emocionar.
· Total: ens quedàrem a Ceret.
· Per fer-me la vida més agradable vingueren de París alguns amics.
· Al voltant del grup inicial de la meva esposa, Haviland, de Gasparin i Séverac, s’hi afegiren Picasso, Joaquim Sunyer, Georges Braque, Max Jacob, Ramon Pichot, Georges Deniker, Moïse Kisling, Esteve Terrús, Monfreid, Matisse, Herbin, Marchand, Derain, Marquet, Violet, Maillol, Juan Gris, Lafargue, Paul Alibert, Rusiñol…
· Es formà un petit cercle, que després alguns periodistes i crítics convertiren, en l’escola de Ceret.
· Si una cosa et puc assegurar, és que no hi hagué cap escola, ni tal haca, ni tal barraca.
· Ens unírem, no per crear una escola d’art, sinó per partir-nos la misèria, per sostenir-nos en la nostra muda protesta.
· El treball fou escàs; la inseguretat, constant; l’exasperació arribà, en certs moments, al frenesí.
· El cubisme fou continuat i madurat a Ceret quan jo vaig portar Picasso al Rosselló. Mai, però, no m’interessà aquest afer.

1914-1919 LA GUERRA

Vivíem a Ceret, recollits, deprimits, aclaparats, contemplant com la guerra ho anava destruint tot.
CERET – BARCELONA – ARENYS DE MUNT

· El 1916 vaig decidir repatriar-me, sabent que, en el meu país, no hi tenia absolutament res a fer.
· Ja pots imaginar-te la nostra aparició a Barcelona, després de més de setze anys d’absència. Hi arribàrem com nàufrags, morts, com aquell qui diu de fam.
· Aquesta situació durà dos anys i mig, trenta mesos inacabables. Tots els meus afanys la guerra els enfonsà. Vaig haver de tornar a començar de cop i de nou i no vaig pas poder menjar sempre que vaig tenir gana.
· Fou infernal.

1919-1927 UN AFANY RECONEGUT

La guerra, que m’embrutí tant, em portà, per contracop, a sentir la necessitat de treballar com no ho havia fet mai.
RETORN A CERET

· Firmaren això que en diuen la pau. El contracte amb el marxant reprengué i avui tot marxà com una seda. “Heus aquí la primera exposició que un artista que treballa des de fa més de trenta anys, fa viu. Es tracta, però, d’un dels escultors més remarcables de l’època. Les seves figures reflecteixen una intensitat de vida que cap altre escultor de l’època no ha aconseguit.” Maurice Raynal, 1923 Exposició individual Galerie Simon – París.
· Quan vaig tornar a Ceret, després de l’etapa de Barcelona, es repetí el fenomen anterior. Picasso revingué amb tota la banda, que animà la fonda i el cafè de Justafrè. Les discussions entre Picasso i Matisse foren interminables.
· S’hi afegiren Gargallo, Josep Maragall, Togores, Masson, Chagal, Brune, Krémègne…
· Fou en aquesta segona etapa a Ceret que vaig realitzar una de les il·lusions de la meva vida: tenir una petita casa.
· Em costà molt de tenir-la. El que em feia somniar més de la caseta era la cuina i l’hort.
· En aquesta època, hi hagué per a mi dos elements molt considerables: Déodat de Séverac i Maillol, l’home que he admirat més de l’època. Vaig realitzar en homenatge a Séverac (1923) una figura de jove catalana pensarosa, en representació de la terra on havia viscut i en la que s’havia inspirat per realitzar diverses composicions, i un Monument als morts a Arles (1924).

1927 LA MALALTIA

Maragall, fes-me passar a l’altra banda, fes-me passar els Pirineus, que em moriré de tristesa enmig d’aquesta gent.
CERET – ARENYS – CALDES DE MONTBUI

· Si et digués que estic completament bé t’enganyaria. Veus aquestes mans? Les veus? Veus els dits deformats? Han perdut finesa. Estan lleugerament anquilosats.
· El reuma articular, el dolor, em fa sofrir.
· Em sembla tenir el cap més clar que mai. Però si no puc treballar, ¿què serà de Totote i de mi el dia de demà?

1927-1945 AURÈOLA DEL RETORN

De mica en mica anà podent remoure les cames; les mans se li anaren adreçant a poc a poc. El cap, el continuà tenint com sempre: viu com una centella, amb un esperit prodigiós, sarcàstic, divertit. Ara, la vida li anava retornant per tot el cos.
CALDES DE MONTBUI

· Amb l’arribada del senyor Manolo al Broquetas, hi penetrà una eufòria magnífica. L’escultor fou l’ídol de totes les tertúlies, esdevingué l’home imprescindible. Al cap de poc ja sabia tota la història dels senyors i les senyores que prenien les aigües.
· Els artistes joves, principalment els escultors, fascinats pel seu esperit enlluernador i l’heroïcitat de la seva vida, el portaren com qui porta l’obra nova.
· El seu nom fou posat al costat dels de Nonell i Picasso, en el lloc més alt per la jove generació. – Manolo això és l’èxit !! – Si és cert… Però Prim també en tingué a l’Àfrica. – Llavors, això és la glòria, la “gloire”, com dieu els francesos. – “La gloire, astre de mauvais augure”
· Exposa individualment amb molt d’èxit a la Sala Parés i altres galeries de Barcelona, Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Zürich i París.
· L’interès del doctor Estil·las, els efectes de les aigües de Caldes i el seu èxit creixent l’ajudaren a vèncer la malaltia. Kahnweiler no el deixà un moment.

1929-1945 UN ART DE VIURE

El més gran que pot fer un home en aquest món es aguantar els cops de l’adversitat en nom d’una idea abstracta i, fins i tot si vols, d’un ideal.
EL MAS MANOLO – CALDES DE MONTBUI

· Mentrestant la família havia crescut. Fou adoptada la Rosa, que es convertí aviat en una noia bella, intel·ligent i molt cultivada. – No em diguis res; no em diguis res, que busco un terreny per fer-me una casa i necessito tenir la vista molt clara i el cap molt despert. Quan estigué acabada preguntà a Rafael Benet: – ”No trobes que se m’assembla?” – “Efectivament la casa té gran semblança amb el seu esperit… Les seves habitacions són amples i senzilles. Cap refinament ostensible.”
· La “sagesse” de la vida consisteix, a viure per un mateix, al marge de l’estupidesa i de les vanes agitacions humanes.
· Una vegada sabut el que hom vol, ho ha de defensar contra tothom, contra la família, contra la pàtria i contra l’època.
· El seu arrelament a Caldes i la seva instal·lació al Mas Manolo, li van permetre de manifestar-se tal com era.
· La feina de cada día anava dibuixant la seva pròpia imatge. … M’he hagut de defensar contra tot i contra tothom i de vegades m’ha semblat que totes les forces del món estaven conjurades contra meu. (1936 – Guerra Civil) Això és terrible! És la història de mai no acabar. Ja no es pot demanar més. (1939 – II Guerra Mundial)

1945 ABSÈNCIA – PRESÈNCIA

Mentre una obra meva existeixi, jo no estaré completament mort.
LA PERVIVÈNCIA D’UN MITE

· “La mort de Manolo l’any 1945, un dels artistes més estimats, no fou més que una anècdota en el camí de l’eternitat”. Joan-Josep Tharrats, 1990
· Totote i Rosa mantingueren viva la il·lusió de la seva presència en l’ambient sempre acollidor del Mas Manolo.
· Nombrosos artistes s’hi retrobaren atrets pel record de la seva personalitat i avui es conserven obres d’Albages, Arranz Bravo, Badia, Brune, Cumella, Curós, Domingo, Dufy, Duran, Fàbregas, Faura, Gilot, Guinovart, Lanz, Llorens Artigas, Maragall, Molina, Morató, Nogués, Obiols, Picasso, Pelayo, Ràfols Casamada, Sacharoff, Vilató…
· El 1963 Totote demanà a Kahnweiler una obra per col·locar sobre la tomba de Manolo. Kahnweiler li enviarà des de París l’Ofrena, escultura en pedra, que anys després es passà al bronze. “En decidir-me a posar música a cinc dels seus poemes en llengua francesa, he volgut prescindir de qualsevol plantejament que no fos el d’escriure la partitura que penso que li hauria agradat a l’inoblidable Manolo, dedicada als seus versos que n’hi ha prou amb llegir una vegada per sentir-se fascinat per la bellesa clàssica i la tensió lírica d’aquestes estrofes”. Xavier Montsalvatge, 1972 / “A París, Picasso, que era deu anys més jove que Manolo, havia trobat un company paternal, protector i completament amoral. El “petit Pau”, com Manolo el cridava, l’escoltava més que a qualsevol altre. Ell era, possiblement, l’única persona que Picasso permetia que es riera d’ell, el critiqués i el contradigués “. John Richardson “A life of Picasso”, 1881-1906
· Més enllà de la mort de Manolo, Totote i Rosa van mantenir el contacte amb Picasso, a qui van donar suport després de la mort de la seva esposa Olga Koklova i la separació de Françoise Gillot.
· D’aquesta amistat, neix una col·lecció plena de records i d’intimitat, com a peça d’amistat i en record de l’amic desaparegut, que Totote i Rosa van conservar íntegrament.
· Es van conèixer en les tertúlies de “Els Quatre Gats”. Compartien misèria i satisfaccions en els anys heroics de l’avantguarda a París. Picasso ho va anar a retrobar a Ceret, on es va desenvolupar el cubisme.
· Kahnweiler, el seu marxant comú, els va mantenir en contacte a través de la seva correspondència durant la dècada dels anys 20. A Barcelona es van retrobar l’any 1934 a l’hotel Ritz.

LA TÉCNICA ESCULTÒRICA DE MANOLO

Els constants problemes econòmics i l’enfermetat que afectà els seus ossos, poliartritis, condicionaren en gran mesura la tècnica escultòrica de Manolo. (condicionen la tècnica)
Manolo modela el fang sense estructures internes de reforç.
Desestima les peces de gran tamany, a causa del pes i el volum que necessitin estructures per suportar el pes de la peça.
Prefereix el guix, un material assequible i fàcilment manipulable. Manolo treballa el guix amb eines de tot tipus i, en obres de gran emvergadura, a partir de plaques estretes aplicades sobre un nucli inicial prèviament consolidat.
Pel que fa al metall, opta per treballar personalment els originals i els motlles de les seves peces per aconseguir les textures desitjades, mentre que els treballs de buidat i fosa els porta a foneries professionals.

EL BUIDAT O CÒPIA EN METALL

El buidat en metall és, per a molts escultors, el procés final de la seva otra. Manolo, però, no disposava de la infraestructura ni dels materials necessaris per a realitzar els buidats en bronze de les seves obres, fet que el condicionà a portar les seves peces acabades i emmotllades a foneries de confiança, en les quals podia seguir el seu procés.

CONFECCIÓ D’UN MOTLLE DE GUIX EN PECES

Aquest tipus de motlle facilita la seva posterior utilització en buidats de metall, ja que possibilita una manipulació senzilla del mateix en el procés de realització de còpies en metall.
1. Es situa l’original horitzontalment sobre un bon tou d’argila que la cobreixi fins a la meitat de la seva alçada en aquesta posició. Al llarg de la figura es construeix una paret també de fang que delimiti la primera peça del motlle.
2. La zona delimitada per l’argila es recobreix de guix a fi d’aconseguir un gruix d’uns 2,5 cm. i s’acaba amb una superfície llisa.
3. Un cop el guix es prèn, es retira la paret-límit d’argila, es neteja i allisa la zona descoberta pel fang, i es construeix la segona secció del motlle des del tou d’argila horitzontal fins a l’inici de la primera.
4. Es repeteix el procés a fi d’aconseguir l’altra meitat del model, amb l’ajud d’una coberta exterior de guix que encaixi sobre les seccions del motlle ja construïdes i que les mantingui unides.
Ambtot, si l’artista vol aconseguir un bon motlle en parts, serà molt important que decideixi amb molta cura el nombre de seccions i les línies divisòries que necessitarà fer.

Motlle per a l’escultura en terracota de “La llobera”
OBSERVAR, GAUDIR I OPINAR SOBRE UNA ESCULTURA

L’art de l’escultura, l’art de treballar amb el volum, és encara avui una incògnita per a molta gent.
Les tècniques escultòriques requereixen processos llargs i complicats i els materials són, en moltes ocasions, costosos i aparatosos… D’aquí que, davant d’una escultura, molts de nosaltres ens trobem mancats de recursos per a valorar-la.
Davant d’una escultura podem:
1. Buscar les formes internes i externes de l’obra i descobrir la força de les seves figures geomètriques.
2. Desvetllar el tipus de composició que requereix l’obra: – a voltes estàtica, suggeridora de repòs, d’equilibri o de rigidesa, – a voltes dinàmica, amb un aire més obert de la nostra participació.
3. Observar les textures de la peça, o sigui, l’ampli ventall de matisos dels seus acabats, d’entre les quals podeu diferenciar: – les polides, d’un caire idealitzant – les insistides i espontànies, més expressives – o les rugoses, més plenes de força i de seguretat.
4. Fixar-nos en el canon triat per l’artista, d’unes proporcions rotundes i plenes. 5. Preguntar-nos sobre la possible significació de l’obra pel que fa: – a l’autor – a la seva època – i a la lectura que en fem nosaltres.

EINES DE GUIX
Espàtules, Cisells, Llimes de guix, Raspall de fil-ferro, Martell, Martell de cap rodó, Serra, Gibrella.

EINES DE GUIX
Remolinador, Palustre de rejuntat, Ganivets, Instruments de modelar metàl·lics,- They met at the Quatre Gats gatherings. They shared misery and satisfaction during the heroic years at the vanguard in Paris. “In Paris, Picasso, who was ten years younger than Manolo, had found a fatherly, protector and completely amoral companion. “Little Paul” as Manolo called him, used to listen to him more than any other. He was probably the only person who Picasso allowed to laugh at, criticize and contradict.” John Richardson “A Life of Picasso. 1881 – 1906 ” Rascadors.

EINES DE TREBALL
Moltes de les seves eines de treball, les fabricà manualment.

EINES DE FANG
Eines de boix o boix grèvol humitejador de l’argila.

EINES DE FANG
Ganivets de cuina, Buidadors, Plataforma de fusta.

MANOLO HUGUÉ I PICASSO

Manolo i Picasso a l’hotel Ritz de Barcelona, 1933

– Es conegueren a les tertúlies dels Quatre Gats. Compartiren misèria i satisfaccions als anys heroics de l’avantguarda a París.
“A París, Picasso, que era deu anys més jove que Manolo, havia trobat un company paternal, protector i completament amoral. El “petit Pablo”, com Manolo l’anomenava, l’escoltava més que a qualsevol altre. Ell era, possiblement, l’única persona que Picasso permetia que es rigués d’ell, el critiqués i el contradigués”. John Richardson “A life of Picasso. 1881 – 1906”
– Picasso l’anà a retrobar a Ceret, on es desenvolupà el cubisme. A Barcelona s’hi retrobaren l’any 1934 a l’hotel Ritz.
– D’aquesta amistat, neix una col·lecció plena de records i d’intimitat, com a penyora d’amistat i en record de l’amic desaparegut, que Totote i Rosa conservaren íntegrament.
– Més enllà de la mort de Manolo, Totote i Rosa mantingueren el contacte amb Picasso, al qui recolzaren després de la mort de la seva esposa Olga Koklova i la separació de Françoise Gillot.

PICASSO: TU, MANOLO, ESSENT COM ETS UN HOME INTEL·LIGENT, ACABARÀS FENT CUBISME. MANOLO: I TU ACABARÀS ESGOTANT-ME LA PACIÈNCIA. 1914