Sota la denominació de Thermalia, Museu de Caldes de Montbui s’engloben diversos edificis i col·leccions que resumeixen els trets històrics bàsics de la població: unes termes romanes, una capella romànica, un edifici gòtic civil i una casa pairal del segle XVIII, instal·lacions agrupades en tres seus diferenciades.

La seu central de Thermalia correspon a un edifici gòtic de finals del segle XIV conegut com a l’Antic Hospital de Santa Susanna, el qual s’incorporà a la vella capella romànica del mateix nom, consagrada el 1403.

Com a fons més meritori, recull de forma permanent la col·lecció Mas Manolo, que conté la principal mostra pública de l’escultor-pintor Manolo Hugué, alhora acompanyat d’una destacada sèrie de ceràmica, litogfafia i dibuix del seu amic Pablo Picasso, així com les exposicions temporals de periodicitat bimestral.

La segona seu del Museu de Caldes és l’edifici de Can Delger, casa-museu romàntic que la família Delger cedí a l’ajuntament l’any 1959. Conserva els objectes i mobiliari propis d’una casa pairal de la burgesia rural, des d’obres d’art a una destacada biblioteca, en un context que permet reviure la vida quotidiana d’una família de classe mitjana des del segle XVIII fins a principis del XX. La seva visita suposa un recorregut nostàlgic per una forma de vida allunyada de l’estàndard actual.

Tercera seu del Museu i Bé Cultural d’Interès Nacional, les Termes Romanes són l’edifici més emblemàtic de la vila i, amb una tradició de  dos mil anys, simbolitzen el motiu d’ésser de la població al llarg de la seva història. L’espai visitable, part d’un gran conjunt termal de caire medicinal, és una de les instal·lacions balneàries d’època clàssica millor conservades d’Europa.

El Museu Thermalia ocupa un edifici que antigament havia estat un hospital de pobres, dit de Santa Susanna per la capella romànica del segle XI que tenia al costat. Localitzat a l’actual plaça de la Font del Lleó, en tenim el primer esment l’any 1330, quan el rei Alfons IV el Benigne dóna llicència a uns prohoms de Caldes per adquirir un solar a tocar del torrent per on corre l’aigua calenta, per refer i engrandir l’hospital ubicat al costat de la plaça de la vila, i així acollir els pobres, degut a que l’edifici presentava unes pèssimes condicions d’habitabilitat.

Tot i això, es té constància de l’existència d’un hospital primitiu anterior a aquesta data. Uns anys després es va iniciar la construcció d’un nou edifici, situat al costat de l’anterior, però més proper al portal de Santa Susanna. L’acabament de les obres del nou hospital es prorrogaren fins ben entrat el segle XV, i al segle XVI fou novament reformat. Els banys de l’hospital funcionaven paral·lelament als banys públics, i el mateix hospital era administrat pel Consell municipal, el qual va obtenir el privilegi atorgat pel comte d’Urgell, que fins llavors era el senyor de la vila. El primer administrador de l’hospital fou Pere Llunes, el qual ja posseïa una casa de banys privada. Possiblement hi haurien metges contractats per tal d’atendre als clients dels banys.

Un document de 1340 permet conèixer aquest edifici com a Casa de Pobre si vianants, tanmateix, l’hospital ha tingut diferents noms al llarg de la seva història.

Arquitectònicament es tracta d’un edifici, que originalment presentava una planta baixa amb dos pisos, tot i que posteriorment se li va afegir un tercer pis força ben integrat al conjunt. L’estructura original de l’edifici estava formada per parets de càrrega amb bigues de fusta, tanmateix degut a les reformes posteriors l’estructura actual és fonamentalment de murs portants i pilars. L’edifici integra diferents elements arquitectònics corresponents a les diferents èpoques en les quals l’edifici va ser reformat. Son molt interessants les voltes de mig punt a la planta baixa, datades del 1385, i els diversos finestrals gòtics (finals s. XIV-s. XV) que ornen la façana i que provenen d’altres edificis gòtics locals ja desapareguts. Alhora, són interessants les banyeres enrajolades del s.XVIII que es poden veure a la planta baixa.