Exposició temporal · ‘ESTIUEIG DE PROXIMITAT 1850-1950’

<<L’estiueig implica necessàriament una residència,

és a dir, un hàbitat, un lloc, un quadre, un paisatge.>>

Marc Boyer, 2007

.

L’empremta d’una pràctica social

L’exposició «Estiueig de proximitat, 1850-1950» vol ajudar a mirar i repensar d’una altra manera el paisatge dels entorns actuals de la ciutat de Barcelona. Malgrat els canvis erivats de la gran densificació urbana, encara avui es pot seguir l’empremta d’una antiga pràctica social relacionada amb la salut: l’estiueig aristocràtic, burgès i menestral, de mar i de muntanya, en un radi no superior a 50 km de la capital de Catalunya. Les ciutats jardí, les torres, els jardins, les fonts, els balnearis, els casinos i els antics hotels en són testimonis eloqüents.

De l’estiueig elitista a l’estiueig menestral

El primer estiueig (que durava de dos a tres mesos) era de caràcter elitista i estava molt relacionat amb la salut: anar «a prendre les aigües», «canviar d’aires» i els banys de mar eren pràctiques recomanades per molts metges. Aquest tipus d’estiueig només se’l podien permetre els sectors que formaven part de la burgesia i de les classes mitjanes emergents, que aprofitaven els estius per relacionar-se entre ells, ja fos jugant a cartes als seus casinos, practicant determinats esports, organitzant excursions o, fins i tot, concertant matrimonis. Els membres de les anomenades colònies d’estiuejants o de forasters feien vida a part respecte de la població local. A partir de la Segona República, el 1931, amb la institucionalització de la setmana de vacances pagades, es van posar les bases per estendre i democratitzar aquesta pràctica entre alguns sectors obrers i menestrals.