Archive for category: Exposició temporal al Museu Thermalia

PRORROGADA

El juny del 2019, Tomás Andújar, periodista, es posa en contacte amb l’Arxiu Municipal de Caldes de Montbui per demanar informació del calderí “Joaquín Picauol Chalaverde” enterrat al cementiri cristià de Djelfa, Algèria, el 1941.

Arran d’aquesta petició s’inicia una recerca per a intentar esbrinar la seva identitat i trobar els possibles descendents.

Qui era aquesta persona? Com és que no n’havíem sentit a parlar mai? Es tractava de Joaquim Picañol Xalabarder, exiliat a França amb la seva família l’any 1939.

Durant més de tres anys hem pogut aclarir les circumstàncies del seu exili i de la seva mort, i contactar amb familiars tant a França com a Catalunya. El nostre objectiu ha estat donar a conèixer aquesta història en gran part ignorada, fins i tot, pels seus.

Marta Barceló Oliver i Lupe Prades Font

(exposició prorrogada fins a finals de gener)

El març de 2020 el món que coneixem rep una sacsejada, el concepte pandèmia s’actualitza i la humanitat es veu obligada a redissenyar tots els plans de present i futur.

Del caos neix un nou ordre i dels camins que han quedat bloquejats sorgeixen nous ramals. En aquesta exposició, podreu veure un d’aquests nous ramals.

Quan es va corroborar que la malaltia produïda per la covid-19 podia generar símptomes persistents, l’Ajuntament de Caldes de Montbui va proposar iniciar aquest recorregut cap a l’estudi i descoberta de noves propietats de l’aigua termal. La hipòtesi que es planteja és que el nostre recurs natural pot pal·liar símptomes crònics que han capgirat la vida de les persones.

L’estudi fa el seu curs, a l’espera de conclusions científiques. Però, en el camí, algunes d’aquestes persones ara tenen rostre, tenen veu.

Fotografia @Quim Pasqual. Participant: @Begoña Pugés

<<L’estiueig implica necessàriament una residència,

és a dir, un hàbitat, un lloc, un quadre, un paisatge.>>

Marc Boyer, 2007

.

L’empremta d’una pràctica social

L’exposició «Estiueig de proximitat, 1850-1950» vol ajudar a mirar i repensar d’una altra manera el paisatge dels entorns actuals de la ciutat de Barcelona. Malgrat els canvis erivats de la gran densificació urbana, encara avui es pot seguir l’empremta d’una antiga pràctica social relacionada amb la salut: l’estiueig aristocràtic, burgès i menestral, de mar i de muntanya, en un radi no superior a 50 km de la capital de Catalunya. Les ciutats jardí, les torres, els jardins, les fonts, els balnearis, els casinos i els antics hotels en són testimonis eloqüents.

De l’estiueig elitista a l’estiueig menestral

El primer estiueig (que durava de dos a tres mesos) era de caràcter elitista i estava molt relacionat amb la salut: anar «a prendre les aigües», «canviar d’aires» i els banys de mar eren pràctiques recomanades per molts metges. Aquest tipus d’estiueig només se’l podien permetre els sectors que formaven part de la burgesia i de les classes mitjanes emergents, que aprofitaven els estius per relacionar-se entre ells, ja fos jugant a cartes als seus casinos, practicant determinats esports, organitzant excursions o, fins i tot, concertant matrimonis. Els membres de les anomenades colònies d’estiuejants o de forasters feien vida a part respecte de la població local. A partir de la Segona República, el 1931, amb la institucionalització de la setmana de vacances pagades, es van posar les bases per estendre i democratitzar aquesta pràctica entre alguns sectors obrers i menestrals.

Aquesta exposició pretén despullar l’home fugint de mites i idees que també l’han empresonat, i alhora qüestionar la visió binària del gènere plantejant un concepte molt divers de les identitats, tot plegat des d’un posicionament igualitari.

La mostra planteja un recorregut pel nu masculí en les col·leccions dels museus de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. El punt de partida serà l’autocrítica d’uns museus en què els nus masculins romanen amagats a les calaixeres de les reserves, i en els quals les dones queden relegades a ser protagonistes passives de les fantasies masculines heteronormatives. Amb l’art contemporani com a mediador, també es pretén qüestionar què vol dir ser homes avui en dia, al segle xxi, des d’una mirada diversa, igualitària i interseccional però defugint el binarisme, perquè hi ha tantes identitats com persones.

PRORROGAT FINS EL 16 DE FEBRER 2020

Inaguració: divendres 11 d’octubre a les 19 h.

La premsa local és la germana pobra del periodisme. Malgrat fer de testimoni del transcurs de la vida en els pobles i ciutats, el fet d’explicar coses poc rellevants per a la mirada que no es deté en la proximitat ha provocat que els mitjans locals històricament s’hagin considerat, en el millor dels casos, poc més que una escola de periodisme.

Serveixi aquesta mostra com a reconeixement a totes les persones que, des de 1886, han dedicat part del seu temps a fer possible que Caldes disposi d’un patrimoni periodístic molt ric, malgrat que desconegut.

Us convidem a descobrir-lo.